Les ajudes Zapatero i els comptes municipals

 

AYUDAS PARA INVERSIONES DEL GOBIERNO DE ZAPATERO

Betxí tiene estos días un motivo de satisfacción. El gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero ha aprobado una linea de ayudas a los municipios para realizar inversiones. En el caso de Betxí la ayuda supera el millón de euros. Este dinero supera con creces el invertido por la Diputación, las Consellerias y el propio Ayuntamiento de Betxí. Como ya hemos venido denunciando desde que el PP gobierna en Betxí, las escasas inversiones realizadas han tenido que ser financiadas con préstamos. Ahora, gracias a esta ayuda, Betxí podrá ponerse al día en infraestructuras largamente anunciadas por el alcalde y será ahora cuando verán la luz.

Los socialistas nos hemos ofrecido para aportar ideas y marcar prioridades para las inversiones a realizar. No obstante, el largo período de inactividad municipal en inversiones hará que sea necesario que continue el esfuerzo inversor en los presupuestos municipales para 2009, que una vez más desde que gobierna el PP en Betxí se aprobarán con retraso.

DESASTRE EN LA GESTIÓN ECONÓMICA DEL AYUNTAMIENTO

La situación económica a la que el PP de Betxí ha llevado al Ayuntamiento es un tema que, en el momento en que se conoció la primera liquidación presupuestaria en el año 2004, los socialistas ya denunciamos. En aquel momento el informe de la Intervención Municipal decia: “El remanente de tesoreria negativo pone de manifiesto la existencia de un déficit acumulado en la Entidad Local…” . Pero es que en el informe del año 2005 se insistía sobre el tema y la Intervención volvía a recordar: “Hay que hacer hincapié en el fuerte crecimiento que ha experimentado la deuda durante este último año (2005)”. Como ven, el endeudamiento y el incremento del gasto corriente ha sido una constante. Un ejemplo: el gasto corriente en 2003 era de 2.893.824,12 euros, y en 2007 ha sido de 4.687.369,88 euros. Pero es que en esos años se ha pasado de pagar intereses por valor de 60.300,69 euros a pagar en 2007 190.556,34 euros. Estas cifras son todo un ejemplo de cómo ha gestionado estos años el PP en el Ayuntamiento. La culminación de este desastre ha sido que en septiembre de 2008 se tuvo que solicitar un préstamo de 300.000 euros para poder pagar gastos corrientes, ya que no quedaba dinero. Este préstamo se tendrá que pagar con cargo a los ingresos de 2009.

Pero ojo, el PP intenta justificar este desastre por la crisis de este año, pero de lo que hablamos es de todo el periodo de desgobierno. ¿Saben que en 2003 se ingresaron 4.196.451, 95 euros y en 2007 se ingresaron 5.452.316,62 euros?

Por lo tanto del desastre tiene la culpa el PP local, y no valen excusas.

VIDES EXEMPLARS

VIDES EXEMPLARS.
Ramon Cardona

Cada societat, cada època, construeix una representació de les seues aspiracions, crea un ideal de persona, una imatge arquetípica per mostrar-se com desitjaria ser. Els valors que es volen transmetre es mostren mitjançant uns ídols, uns herois investits del bo i millor de cada cultura, de cada grup. Són els models a seguir, les actituds a imitar, les vides exemplars.

Darrerament hem pogut saber quin és l'ideal personal per al PP, el partit que ens governa al País Valencià i és alternativa de poder a l'estat. El seu president, el senyor Rajoy, va dir explícitament que el Senyor Fabra era un polític exemplar, Ricardo Costa, Secretari General del PP valencià, considera exemplar l'actitud de l'exalcalde de Vila-real, Manolo Vilanova, ja condemnat definitivament a totes les instàncies judicials. El vicealcalde de Castelló lloa com exemple de transparència i participació la tramitació del PAI dels Mestrets, sentenciat com il•legal pel Tribunal Superior de Justícia. I l'exemplaritat va de boca en boca de tots els dirigents del partit conservador, tirant-se floretes i presentant-se mútuament com a models de comportament per a tots els ciutadans.

Davant del contrasentit evident entre allò que sabem d'aquestes persones i l'exemplaritat que s'autoregalen seria fàcil pensar que tot forma part del llenguatge buit dels polítics (d'alguns polítics), que només són intents de colar-nos una realitat inexistent, que són una pura cortina de fum per confondre la gent.

Però no hem de caure en eixa tentació. El senyor Rajoy, el senyor Camps, el senyor Fabra, el senyor Costa o el senyor Rambla ho diuen seriosament: Animen a cada ciutadà a esforçar-se per ser com aquestes persones, que contagien al seu voltant el seu tarannà modèlic, la seua idiosincràsia excelsa.

Només cal vore l'entorn de l'exemple més exemplar: el President de la Diputació i president del PP a Castelló, el senyor Fabra. Apareix flanquejat als plens de la Diputació per dos personatges riallers i satisfets. Tots dos, imitant el seu cap, tenen la seua carrera judicial, el seu camí de perfecció. El senyor Martínez -aquell a qui li regalen finques com a vosté una corbata- per eixos negociets de tu ven al meu preu, jo ho requalifique, ells ho venen, nosaltres (no. Tu, no) ens enriquim , ... l'altre, el senyor Aparici, va ser condemnat per distraure genere que no era seu. La família --la nuclear, la de veres- bé, gràcies. Compartint algunes imputacions i, en principi, investigada. El nebot policia, escorta d'aquest model de virtuts, ha estat detingut en una important operació contra el tràfic de drogues. A la senyora Pallardó diputada provincial, se li encomana també aquesta febrada i duplicava els kilòmetres de viatges que no podia cobrar perquè els feia amb un cotxe oficial que no li corresponia. Qui fa el que pot no està obligat a més. I podríem continuar amb xòfers, ex-amics, companys de militància, ...

Tot el PP el pren com a model incomparable en tots els aspectes: "Ací no dimiteix ni déu" usant el simpàtic llenguatge popular que el mateix Fabra posa d'exemple als xiquets i xiquetes dient fill de puta a l'adversari polític. Qui no pensa com ells es menyspreat fins i humiliat, seguint l'estil d'aquest president que tota la gent pot admirar per la tele. Ací hi ha càrrecs de lliure designació a cabassades --els paguen els ciutadans-, i l'amiguisme i el nepotisme envaeixen tots els àmbits de l'administració. El darrer cas conegut, la creació d'un lloc de treball ad hoc per al fill del senyor Font de Mora, el Conseller que diu que són pioners i que totes les comunitats copiaran la seua bajanada d'impartir Educació per la Ciutadania en Anglès a un alumnat que no l'entén i sense el professorat adient.

Per remat, també van considerar exemplar el darrer congrés del PP. No pot ser d'una altra manera: han decidit que ja no cal prendre cap mesura ni assumir cap responsabilitat quan algú del PP és deshonest, ni quan pillen in fraganti a un militant del PP, ni quan a algun afiliat del PP l'incriminen indicis ben clars, ni quan s'enriqueix de manera inexplicable algú del PP, ni quan un càrrec del PP siga formalment imputat. Només quan (improbablement) un membre del PP siga (injustament?) condemnat ("el pueblo me quiere"), potser que alguna mesura prenga el PP ("las urnas me exculpan"). Quina condemna li cal al PP per actuar? El llistó l'ha fixat el mateix Fabra. Segons ell, l'ex-alcalde de Vila-real, president del PP al seu poble, no hauria de deixar de manar, perquè encara pot recórrer a algun tribunal europeu. És fa difícil, en democràcia, trobar un exemple més clar d'exculpació preventiva de tot un col•lectiu, però ho fan per bé: el PP no vol posar cap límit a la millor i més perfecta imitació de tots aquests exemplars.

I la ciutadania? No és difícil trobar moltes persones imperfectes, que no poden seguir aquest camí tan ben marcat, valorat i pagat, però que els agradaria. No és cert que hi ha tot un allau de gent delerosa de poder pujar al carro? No fan allò que poden per semblar-se a aquests exemples vitals?

Amb tant vida exemplar, ja podem posar-nos a tremolar.

Quina societat estan construint? A què estan jugant? Quant costarà en diners? Quant en valors? Quanta dignitat es perdrà pel camí?



(Article publicat a Levante de Castelló, en l'edició de 19/11/2008

La memòria

Ens ha eixit un dia plagat de notícies dolentes, i de més dolentes encara, sobre la qüestió de la "memòria històrica". A hores d'ara, ja és de domini públic que el jutge Garzón a tornat a deixar la feina a meitat fer: s'inhibeix de la causa en què investigava les desaparicions del franquisme i la remet als jutjats territorials (encara, audiències provincials) en haver declarat extingida la responsabilitat penal de Francisco Franco.  Algú que practicara la demagògia diria que Garzón únicament aconsegueix completar aquelles causes que tenen a veure amb la il.legalitzarció  de formacions polítiques amb seu social a Euskalerria. Els més tèbis diuen que ha estat cosa de la pressió política. El Govern espanyol ha callat.

Però, el que realment us volia fer saber és el dia i hora d'emissió del documental que emet TV3 (novament, la televisió pública de Catalunya) sobre les "experiències que han dut i duen a terme diversos països per assumir el seu passat" i com això "pot ajudar a fer entendre que allà on s’han promogut polítiques de gestió de la memòria, aquestes sempre han suscitat debat i controvèrsia.

El que dèiem: a TV3, el proper dijous 20 de novembre, a les 22.50, Topografia de la memòria, un documental dirigit per M. Dolors Genovès.

Vegeu (per cortesia de El País) l'auto del jutge.

Un amic inquiet

Tinc un company inquiet. Tot ell és una mena de "permanent tormenta d'idees" amb cames i barba: propostes, correus, fòrums, escrits, articles... un anar i vindre de persona.

El meu company viu amb el convenciment que, atès l'estat actual de les coses locals, comarcals, nacionals i, també, l'estat dels veïns que ens governen, seria bo que trobarem un lloc on "dir la nostra".

El meu company, com jo, viu amb una certa mancança d'esquerra. Ell és massa "nacional", sempre s'ha proclamat conscient de pertànyer a un tros de territori que no és Estat i que uns "poca substància" van anomenar "Comunitat".

El cas és que també va curt de "nació". Per als "nacionals purs" el meu company està massa a l'esquerra. I el cas és que, ara, li hauria d'esdevindre una espècie de vocació "ecosocial", però crec que a ell, com a mi, francament, no li acaba de fer el nom de "la cosa".

Dic tot això per què, desubicats com estem el meu amic i jo, ell creu que si poguérem compartir els nostres "malsdecap" amb la resta de la galàxia internauta ens assossegaríem i no acabaríem de caure en la depressió a què ens tenen abocats els "esquerrosos anacionals" i els nacionals asocials, o alguna cosa semblant.

Doncs, bé. Ací us deixem CULROIG.NET "una experiència roig escaparatista en proves".

Estic convengut que, com a mínim, el meu amic i jo ens anem a fer un fart de riure.

Esteu convidats.

Nota: en principi, no espereu cap text sobre les línies editorials de "la cosa". No les hem redactat.